Bona tarda, Felipe. Anem al gra: ho estàs petant!

Bona vesprada. Està sortint-nos un any prou rodó, falta veure ara en les curses que ens queden si podem arrodonir una gran temporada. Encara tenim quatre carreres de molt de nivell en dos caps de setmana seguits per seguir demostrant que podem estar al davant i ja tanquem el curs.

Ja t’has recuperat de la darrera cursa? Déu n’hi do quina duresa…

Sí, el d’aquest diumenge (Hoosgtraten) és un circuit que ja és el tercer any que el corro, que és molt pesat. A més, abans d’ahir havia caigut molta aigua, així que estava molt pastós, ens va tocar fer una remada guapa, però al final les condicions eren les mateixes per a tothom i s’ha de saber córrer en aquests circuits.

 

 

 

 

Has superat els objectius que et marcaves aquesta temporada?

Al començar l’objectiu era guanyar la Copa d’Espanya, el Campionat d’Espanya i estar entre els 10-15 primers en una copa del món. Ho hem aconseguit tot. També volíem fer un bon mundial i va sortir un mundial molt bonic. Estem molt contents, i tant!

Al mundial vas quedar 12è i semblava que podries quedar encara millor. Ho vam viure com una exhibició!

Vaig estar pràcticament fins a la darrera volta de la cursa lluitant pel Top 10, i durant la primera part de la cursa estava al grup capdavanter envoltat de belgues i holandesos. Veure’m allà és com si hagués donat passos cap endavant molt grans. Nosaltres partim d’un desavantatge molt clar respecte a ells. Veure que podem lluitar i que encara hi ha marge de millora motiva i fa que seguim treballant i seguim creixent.

És que comences al mundial i t’enganxes al grup on hi ha els dos grans campions del món, Van der Poel i Van Aert. Què se sent en un moment així, tens temps de pensar el que estàs fent?

Crec que ho veus després de la cursa. Mentre estàs en carrera només penses en no fallar aquí, en no despistar-te allà, en agafar bé la recta i seguir la roda d’algun rival. No vas pensant en la resta, al final tots són rivals, el cinquè, el desè, el trenta i el quaranta. Estàs pendent de la carrera i intentes mantenir el ritme. Després, quan et pares a pensar-ho… és cert que fa ben poquet això era pràcticament un somni. Ara toca enganxar-se a ells i demostrar que no va ser casualitat. El nivell és bo i amb els mitjans adequats podem seguir creixent i podem estar al nivell dels millors especialistes del món.

 

“El nivell és bo i amb els mitjans adequats podem seguir creixent i podem estar al nivell dels millors especialistes del món”

 

A Eurosport, en la seva emissió en anglès, estan parlant contínuament d’un ciclista d’Alacant… has saltat a la fama!

La gent de Bèlgica o d’Holanda, que són els referents, ja em comencen a conèixer, em saluden, em paren per fer-se fotos, m’animen… es va veient tot l’esforç que portem fent des de fa anys. Ara arriba el moment de veure d’allà on venim i veure on som, era molt complicat. Fa 3 o 4 anys era un mur enorme arribar allà. Ara ens hi hem apropet, ens queda una mica per ser regulars al Top 10, però la feina és bona i cada any anem millor i ens queda molt temps per davant.

El circuit del campionat del món, de Bogense, va generar moltes crítiques. Era selectiu?

Era un circuit normal, jo l’hagués dissenyat d’una altra manera, però no tenia res d’especial. Al final van guanyar els millors de cada categoria. També ho van dir del campionat d’Espanya, que era una mica insuls, que faltava dificultat, però cadascú dissenya els circuits com vol. Toca adaptar-s’hi.

Ara han presentat el de l’any vinent a Suïssa i la gent ja s’ha tirat a sobre dels organitzadors…

Sí, ja he llegit algunes crítiques. Cadascú dissenya el que vol. A mi, per exemple, la copa del món de Namur no m’agrada i hi ha gent que diu que és la millor de l’any, que és una copa del món espectacular. Això va a gustos. Molta gent té al cap un tipus de circuit i no en vol cap altre. S’ha de buscar l’espectacle, com a Bogense, que potser no hi havia cap dificultat especial però va enganxar els aficionats. Un circuit, com més selectiu és, menys emoció hi ha.

Venint de la Marina Baixa, a Alacant, et deu quedar lluny el fang habitual del ciclocròs belga… estàs més acostumat a la sorra?

Clar, el mateix problema que tenim els espanyols quan venim a Bèlgica, que ens trobem un món nou, desconegut, d’estar fora de casa, jo ja l’he tingut abans. He hagut d’anar al País Basc per aclimatar-me, anant poc a poc, i ara toca fer el mateix a Bèlgica.

 

 

Què faràs quan acabi la temporada de ciclocròs?

Un parell de setmanes de descans, desconnectar, fer vida de persona normal i després tornar a la carretera. Normalment competeixo a alguna volta per etapes i a la Copa d’Espanya i després faig un descans gros a l’estiu que em va molt bé per estar a aquestes alçades, a finals de temporada de ciclocròs, encara fresc i tenir gas.

Ara que deies «fer vida normal». Com gestioneu els desplaçaments? Teniu alguna casa al nord, algun punt des d’on entrenar?

Sí, tenim una seu a Bèlgica, un quarter general que és on venim sempre. Fer vida normal també em refereixo a alimentació i a desconnectar, que al final, en els darrers cinc mesos hem disputat 33 o 34 curses i és tot el dia amb la bicicleta, aeroports, caravana, carrera, hotel… va bé descansar d’aquest ritme, que és cansat. El cos necessita repòs per tornar a començar.

El Delikia-Ginestar aposta pel ciclocròs. Tindrà continuïtat l’any vinent?

És el quart any que estic a la formació i ara quan acabi la temporada ens toca seure, tornar a buscar patrocinadors, la composició de l’equip i veure què fem, però Delikia està molt contents amb nosaltres, estan veient l’evolució i l’esforç que fan també el fem nosaltres, però seguirà l’equip i les dues bandes n’estem molt contents.

 

 

“Nosaltres el que hem de fer és buscar-nos la vida. Necessitem tenir suports tan grans com els seus. Estem millor a un equip de casa que a un equip belga”

 

 

Després del mundial que has fet algun equip belga o holandès ha picat a la teva porta?

No et pensis, els equips d’aquí tenen molt tancat el seu negoci, ells volen que els seus corredors brillin. Veure que al rànquing mundial 14 dels primers 15 corredors són belgues i holandesos ells mateixos diuen: per què hem de donar suport a un corredor de fora si el que farà serà prendre el lloc als nostres ciclistes? Nosaltres el que hem de fer és buscar-nos la vida. Necessitem tenir suports tan grans com els seus. Estem millor a un equip de casa que a un equip belga.

Ets conscient que amb el mundial ens has il·lusionat a tots, oi?

Sí, sí, moltíssima gent ens ho ha dit, ja no tant pel resultat, que feia molts anys que no es veia un resultat tant bo d’algú d’aquí, sinó la lluita durant la cursa. Nosaltres tenim molts mitjans, material, motorhome, de tot… però encara estem un pas o dos per darrere dels equips grans d’aquí. Si aconseguim igualar el seu nivell de suports es demostrarà que no érem els corredors que no valíem, sinó que ens mancava l’estructura per poder brillar.

El planter que puja darrere teu en el ciclocròs pinta realment interessant…

Nosaltres tenim a l’equip al Gonzalo Inguanzo, que està apostant pel ciclocròs, i diria que el Jofre (Cullell) i Canal (Carlos) tenen més intenció de tirar cap a la BTT. De la mateixa manera que en carretera i en BTT estem al davant, en ciclocròs si rebem els suports que necessitem i la gent bona no ha de migrar de disciplina també podem estar allà. Cal que els espònsors vegin que sí, que hi ha mercat.

 

 

Javier Ruiz de Larrinaga ha plegat després del mundial. Plega un dels referents a l’estat espanyol…

Fins ara hi havia tres corredors d’edat ja avançada, Ismael (Esteban), Aitor (Hernández) i Larrinaga, i també Kevin (Suárez) i jo, que érem els cinc corredors que estàvem allà. Larrinaga és un gran exemple, venia de la carretera sense sort en el pas cap a professionals, va provar sort al ciclocròs, va trobar els seus suports, va venir a Bèlgica, va aprendre molt i li han sortit els resultats. És un exemple com a persona des del primer mundial que vaig anar, que el veia com algú enorme després de veure’l sempre a les curses.. i fins avui sempre donant consells, atenent els joves, guiant-nos en el que havíem de fer per seguir evolucionant. Ell està il·lusionat de veure que el ciclocròs que ha deixat és molt millor del que va trobar-se.

Convius amb dos llegendes d’aquest esport com Van der Poel i Van Aert. Què penses quan els veus?

Són dos corredors que són d’una altra gal·làxia, no es poden comparar amb la resta del pilot. Crec que els dos correran les clàssiques de primavera i haurem d’estar atents al seu paper… jo diria que estaran molt amunt, al davant. Són dos fora de sèrie, per una banda està molt bé que siguin tan bons, però també queda tot una mica descafeïnat: s’ho juguen entre ells i ja està. Passaran a la història i jo estic competint amb ells. Algun dia me n’adonaré de això és molt gran i que ho he de gaudir com a tal.

 

“Van der Poel i Van Aert són dos corredors que són d’una altra gal·làxia, no es poden comparar amb la resta del pilot”

 

Quina relació tens amb la resta del pilot de ciclocròs?

La relació entre els corredors espanyols és molt bona. Trobar algú proper és molt d’agrair. No tenim massa relació amb corredors belgues o holandesos, perquè tenim caràcters diferents, ells són molt reservats. Amb corredors francesos si que intercanvies opinions i preguntes abans de les curses, però els millors van molt a la seva, som rivals i llestos. Ja no és pels corredors, és pel caràcter que marca la nostra procedència.

 

Escolta l’entrevista clicant aquí!